No he assenyalat perque sí l'any 1955 com el de l'auge i començament de la decadència del fordisme/taylorisme i de la producció en massa precisament en el país (Estats Units) que els va inventar i al qual van ajudar a arribar a l'hegemonia mundial. Si a la producció de vehicles de motor dels Estats Units en aqueix any 1955 s´hi sumés la del Canadà, s'acumularia al voltant del 72% de la producció mundial. El 1992 aquesta suma no va arribar-ne a representar el 25%. (63) Però és que, a més, el dia d'any nou de 1955 va ser el dia que Eiji Toyoda, de frac i somrient, va sortir de la línia de muntatge de Toyota conduint el primer Corona, el primer cotxe de passatgers de la Toyota Motor Company. El 1995 hi havia ja més de cinquanta milions de vehicles Toyota circulant pel món.
Però Eiji Toyoda i el seu genial enginyer cap de producció Taiichi Ohno van fer molt més que fabricar molts cotxes: van inventar, van desenvolupar, van aplicar i van perfeccionar el Sistema de Producció Toyota (també anomenat just-in-time o producció ajustada). Un dels efectes d'aquest invent ha estat, per exemple, que ja el 1980 el Japó arravassés als Estats Units el primer lloc mundial pel nombre de turismes fabricats. Un altre, que a l'abril de 1995 el Secretari de Comerç dels Estats Units, Mickey Kantor, hagués de fer per escrit aquesta constatació: "En els últims 25 anys, els japonesos han exportat a Estats Units 40 milions de cotxes i camions." (64)
Però el toyotisme està tenint efectes mundials molt més importants que els que produeix en la pugna Japó-USA. Recorda la lectora o lector que abans vaig explicar que durant la primera meitat del segle XX es va contagiar a tots els sectors la producció en massa inventada i desenvolupada en el sector de l'automòbil?. Doncs el que succeeix és que en el tercer quart del segle XX igualment s'està contagiant a tots els sectors el nou sistema de producció ajustada (just in time), també inventat i desenvolupat en el sector de l'automòbil. De forma que s'està transformant la vida econòmica mundial per la difusió del toyotisme com a substitut dels ja obsolets fordisme i taylorisme. És a dir, s'estan substituint els models de producció i explotació capitalista de la fase imperialista pel nou model de la fase decadent del capitalisme.
El fet crucial que cal entendre és que el toyotisme ha accelerat la cíclica i periòdica brutal crisi automobilística mundial, que ja ha infringit tres ferotgíssims cops (el 1973-74, el 1979-80 i el 1991-93) i que és una clàssica crisi capitalista de sobrecapacitat de producció i falta de demanda solvent. El president de la Ford Motor Company va proclamar l'estiu de 1990 que estimava en vuit milions quatre-centes mil unitats l´"excés de capacitat" el 1990 de la indústria mundial de vehicles de motor. (65) I el 1993 es va produir la pitjor crisi de l'automòbil des de la II Guerra Mundial: avançada a 1991 als Estats Units (que van matricular 3.600.000 vehicles menys que en el seu any rècord de 1986), la crisi de 1993 va suposar el major descens anual de tota la història automobilística europea (s´hi van matricular dos milions de turismes menys) i per al Japó la major des de 1947 (li va suposar produir 2.650.000 unitats menys que en el seu any record de 1990). I la crisi no ha passat. Perquè s'estan saturant o estan ja saturats els mercats solvents i la reposició i els mercats emergents no donen de si per a la creixent capacitat de producció. Continua havent-hi sobrecapacitat i es continuen tancant fàbriques. Fins i tot a Japó es va tancar el 1995 a Zama, prop de Toquio, la fàbrica "model" de Nissan, la seva major planta d'acoblament que va operar durant trenta anys.
El que succeeix és que aquesta brutal crisi automobilística mundial és símptoma i efecte de l´esgarrifosa crisi mundial actual del capitalisme, que és pitjor que les anteriors de 1873-1893 i 1929-1941. Com ha dit aquest excepcional teòric marxista que és Iñaki Gil de San Vicente: "és la totalitat capitalista la que pateix una crisi que en essència genètico-estructural ja s'havia exterioritzat en les frases precedents de l'expansió del Capital però que ara inclou una crisi nova que no estava encara amenaçadorament present en les crisis mundials anteriors del capitalisme encara que ja hi estigués latent: la crisi ecològica". (66) Allò terrible que succeeix és que l´esgarrifosa crisi mundial actual del capitalisme està acompanyada de l'evidència del fracàs mundial del capitalisme com a sistema de satisfer ni tan sols les mínimes necessitats de la gent. Un informe oficial de l'ONU ja va dir el 1987 que "Actualment hi ha al món més gent que passa fam que mai en la història de la humanitat, i el nombre en va en augment". (67)
Jo mateix he exhibit en un altre lloc els números dels quatre mil milions de persones en situacions de sofriment extrem o greu, calculats per una ONG, o dels dos mil quatre-cents milions de persones sense llum elèctrica o dels dos mil milions de persones que no tenen accés a aigua potable i la mateixa quantitat que pateix insuficiència de vitamines i minerals en la seva alimentació i les malalties com ceguesa i retard mental que això implica, comptabilitzats per l'ONU, per a concloure que: "Les xifres canten. Mai en el món no hi havia hagut tants pobres com avui. I mai al món tanta riquesa s'havia acumulat en tan poques mans". (68)
Les xifres canten. El seu tristíssim cant el que fa és demostrar empíricament la validesa del pronòstic de la depauperació absoluta del proletariat com a resultat del capitalisme que Karl MARX va escriure quan en el Llibre Primer del Capital va formular "la llei general, absoluta, de l'acumulació capitalista". La llei que: "produeix una acumulació de misèria, proporcionada a l'acumulació del capital. L'acumulació de riquesa en un pol és al mateix temps, doncs, acumulació de misèria, turments de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat". (69) De forma que "Amb la disminució constant en el nombre dels magnats capitalistes que usurpen i monopolitzen tots els avantatges d'aquest procés de trastocament s'incrementa la massa de la misèria, de l'opressió, de la servitud, de la degeneració, de l'explotació". (70)
La terrible amenaça que suposa la crisi econòmica mundial del capitalisme no consisteix només en els mals inherents a la mateixa (atur monstruós, misèria, fam) que s'afegeixen als fruits podrits del fracàs del capitalisme com a sistema de satisfacció de les necessitats de la gent. La terrible amenaça consisteix a més i sobretot en les "sortides" que els capitalistes intenten buscar per a la crisi del seu sistema. Perque aquestes "sortides" suposen totes augment de l'explotació i del sofriment. Ajustament!, globalització!, mundialització!, deslocalització!, competitivitat!, eliminació del dèficit! en són les consignes-programa. I això significa pagar menys per més treball, augmentar els seus beneficis, gastar encara menys en sanitat, educació, habitatge, protecció social, etc, etc.
Per exemple: els plans dels fabricants d'automòbils i dels governs còmplices amb ells són una mostra eminent de bestialitat i d'insensatesa. En contradicció flagrant amb l´esgarrifosa gravetat de la crisi ecològica la sortida capitalista a la crisi del sector es busca amb la motorització d'Àsia (la Xina i Índia sobretot) i Amèrica Llatina pretenent afegir centenars i centenars de milions de cotxes al parc automobilístic mundial. Per a aprofitar la qual cosa ja estan instal·lant (deslocalitzant) fàbriques en aquestes àrees (per exemple només la indústria europea ha sumat ja tres mil milions de dòlars d'inversions en el sector de l'automòbil xinès en els últims quinze anys).
Els més de mil dos-cents milions d'habitants de Xina tenen cinc-cents milions de bicicletes però només dos milions i quart de cotxes i entre cinc i sis milions de motos. Doncs bé, gairebé mil fabricants d'automòbils de 24 països s'han amuntegat amb les seves novetats a "Auto Xina 96", la fira de l'automòbil celebrada el juny. I la premsa ha publicat un insensat objectiu del govern xinès: que dos-cents milions de famílies tinguin un automòbil l'any 2010. (71) Sols en tinc una única referència i no he pogut comprovar-la per una altra font. Però si fos certa suposaria una bestialitat insensata.
En efecte, és notori que es multipliquin les alarmes bolcades sobre l'opinió pública mundial alertant sobre l'efecte hivernacle i els terribles desastres que implicarà. I sobre la comprovació científica de la generació per l'increment del dióxid de carboni a l'atmosfera provocat per la combustió de carburants fòssils. I això amb menys de set-cents milions de vehicles de motor en el món. Es comprèn la barbaritat que suposaria sumar dos-cents milions de cotxes només a la Xina i un altre centenar de milions a l'Índia i Llatinoamèrica?
|
|
|